Concurs de Microrelats 2009

El Concurs de Microrelats de Sant Jordi 2009 promogut per la Biblioteca de La Garriga ja ha triat les obres guanyadores. Aquest any el tema ha estat "Terror".

El text guanyador del Concurs de Microrelats és d'Agnès Mas de Xaxars Dachs:

Llàgrimes al refugi

Era una nit freda d'hivern de 1941 i una espessa boira gris gelava els sentits. Baixant de Can Poi, la silueta gràcil de l'Elvira es perfilava com una ballarina saltironejant per salvar el desnivell. Era al darrer revolt abans de la recta que duia a travessar el pont de la via per arribar al centre del poble, on en Robert l'esperava en un banc de la plaça per oferir-li moixaines i paraules d'amor. Ella no n'estava gaire, però sempre era fidel a la cita perquè necessitava oblidar una trista pèrdua del passat.

Sortint del revolt, l'Elvira començà a sentir passes que la seguien. El seu cor s'accelerà i mirà d'apressar el pas. Uns segons més tard, una respiració profunda panteixà darrera seu. No es volgué girar. Aquell so li semblà el d'un humà irracional que exhalava un exasperat desig d'atrapar-la. I ella se sentí feble, les cames no li respongueren i quedà paralitzada. Unes mans ben perfilades lliscaren per la seva cintura i, amb un moviment àgil, la feren retrocedir unes passes fins a ser engolida per un forat fosc i tanebrós entre matolls, amagat al barranc que vorejava el camí. L'angoixa li féu perdre el món de vista i només una estona més tard fou conscient que algú l'havia fet presonera dins el refugi antiaeri i l'havia immobilitzat. Aixecà la mirada i escorcollà el seu voltant. Davant seu veié, en una postura reverencial, un home amb una capa negra i un capell d'ala ampla que li feia ombra a la cara. Amb un moviment lent i atemorit l'home aixecà el cap fins deixar que l'Elvira en veiés la seva fesomia, tan desfigurada que el feia semblar gairebé un monstre.

L'home li agafà la mà i, amb una veu profunda i tremolosa, digué: "Elvira, sóc una ombra de la guerra. Em van robar l'expressió de la cara i em van convertir en un ésser repugnant. He viscut dos anys només d'un somni que he de fer realitat. Només et demano dels teus llavis un t'estimo i podré anar-me'n en pau". L'Elvira, llavors, el reconegué i, amb els seus ulls negats de llàgrimes i una veu plorosa, promuncià l'encanteri. L'Ignasi es llevà la vida i, amb el mateix ganivet de fulla esmolada, l'Elvira l'acompanyà.

Diuen algunes veus que, anys després, uns nens, jugant al refugi, trobaren ossos amuntegats i sentiren, terroritzats, el plor turmentat dels dos enamorats.


El text que ha rebut l'accèssit en el Concurs de Microrelats és de Catalina Mínguez Tolsada:


Ojos de fuego

Ya en el coche volví a tener la sensación de que alguien me observaba. Quizá por ese motivo iba muy tensa. No era normal sentirme tan incómoda estando sola, allí no había más alma que la mía o al menos era lo que yo creía. Desde mi estancia en la casa vieja de la tía de mamá tenía la impresión de no andar sola ni un momento. Mi madre había decidido alquilarla después de tantos años cerrada. La muerte de la tía hizo que dejásemos de visitarla, no a ella, que ahora íbamos a visitar al cementerio, sino a la casa, que al quedarse sola fue perdiendo alegría y luz, aunque no misterio. Ahora recuerdo lo que nos gustaba jugar al escondite a todos los primos allí, tenías tantos sitios para esconderte y que no te encontraran! Un día de juegos como otros tantos me creía muy segura en aquella especie de armario que aprovechaba el hueco de la escalera. Allí sí que no me encontrarían. Al cabo de un rato estaba impaciente. Nadie venía a buscarme. Entonces vi algo brillar detrás de mí. Sentí miedo, pero seguí quieta sin mirar atrás. Podía sentir su presencia, acurrucado como yo, inmóvil como yo, pero más seguro y frío que yo. Empezaba a faltarme aire. Di un gran empujón a la puerta de la alacena y salí corriendo y dando gritos, y el gato de la tía detrás de mí. Tras el susto todos convinieron que el felino estaba hurgando en la comida que allí se guardaba, explicación que nunca me convenció, pues aquel gato maléfico siempre me miraba con sus ojos amarillos, casi fuego, que se clavaban en mí haciendo que se tambalease mi pequeño y feliz mundo.

A decir verdad, todo esto solo serían recuerdos y no estarían en mi cabeza de no ser porque ahora seguía sentada en el coche y tenía exactamente la misma sensación que en el escondite de casa de la tía. Como entonces, no me atrevía a girar la cabeza, la respiración me oprimía el pecho. Me limité a dirigir la mirada hacia el retrovisor. Estaba muy asustada y, sin embargo, no sé por que no me sorprendí al ver y sentir de nuevo clavados en mi espalda los ojos amarillos, que quemaban como el fuego.